18D: MIRADES DE LA
INFÀNCIA MIGRANT
Coincidint amb el Dia Internacional de les Persones Migrants, des de Save the Children compartim el projecte de fotografia participativa “Mirades de la Infància en Moviment”. Una iniciativa d’autoexpressió realitzada per infants i adolescents sense referents familiars de cinc centres d'acolliment a Catalunya.
Conscients del gran desconeixement que existeix en relació a ells, els mateixos joves han estat part activa en aquesta representació, des del desig de comunicar-se i trobar punts de trobada amb la societat del seu entorn. Mitjançant els seus retrats, ens donen l'oportunitat de saber més sobre les seves preocupacions, els seus desitjos, els seus deures i els seus èxits durant el dia a dia.
Aquestes fotografies també contribueixen a fer visible que l'estigma construït entorn a la infància en moviment sense referents familiars, juntament amb la violència i la pobresa, és un altre dels riscos que incrementa la vulnerabilitat d'aquests infants, obstaculitzant la seva inclusió i el desig compartit de trobar un futur millor.
LA NECESSITAT DE SER ENTÈS
El nom dels dies de la setmana són les primeres paraules apuntades en castellà a la llibreta de l’Adib, un noi de 17 anys que ve d'Algèria. “Passat” al costat d’“esborrany”, “on busco feina?”, “ballar”, “molt”, “poc” i “fred”. També “no ho entenc”, una frase útil durant els primers dies, fins que pugui comunicar-se millor.
El seu company Muhammad relata la dificultat que suposa arribar a Espanya i no parlar l'idioma quan encara estan intentant entendre el que els ha passat durant el trajecte. Escrivint sobre la fotografia d'un telèfon mòbil explica el cas de Valid, el seu amic nouvingut que quan va arribar a Catalunya provinent del Pakistan no entenia ningú: “No parla urdu, ni castellà, ni anglès”. Muhammad només coneix una mica del dialecte que parla el seu company - “Som del mateix país, però de diferents ciutats” i fa d'intèrpret traduint les paraules que entén: “l'Iran, Turquia, Bòsnia, Sèrbia, Grècia, Itàlia, la policia grega va agredir-lo, problemes, família pobra, passaport, treballar, dos anys sol”.
En Khasan, també del Pakistan, explica que més enllà de les paraules, la gent pròxima a ell entén les emocions que expressen els seus gestos: “Hi ha alguna cosa en el cor que es pot comunicar, no puc amagar res en els meus ulls, i no puc ser inalterable”.
EL DEURE DE PREPARAR-SE PER AL FUTUR
L’Ousmane, del Senegal, està estudiant l'ESO. Tot i que està content amb el seu rendiment, sent que la pandèmia ha afectat la seva formació: “El 2020 ha estat fatal”. “La vida aquí és una mica difícil, sempre estàs pensant que la teva família està lluny. Hi ha coses a millorar. Ara estic estudiant i no tinc diners per enviar”.
En el retrat on un company ajup el cap, l’Akram s'aventura a imaginar perquè ho fa i ho escriu sobre la foto: “Selim el ros, està pensant en els papers”. El futur s'associa a la incertesa sobre la regularització dels documents, la necessitat de trobar una feina i ajudar a la família. L’Ayman explica que ara mateix viu amb incertesa. “Haig d'esperar a tenir el passaport. Després faré coses grans: algun curs d'un o dos anys. Tinc problemes, però després ho arreglaré tot. Mecànic, per exemple, arreglar cotxes”.
COMBATRE L'ESTIGMA
L’Amin diu que de la mateixa manera que ell comprèn que no tota la gent arreu de l’Estat és igual, ha d'entendre's que els nens i nenes migrants sense referents familiars tampoc tenen la mateixa història: “Cada un de nosaltres té el seu cap i el seu camí”.
En Brahim parla de l'assenyalament social que pesa sobre ells: “El que podrien millorar els diaris i les televisions en parlar dels migrants és, en general, aclarir que no som monstres. Abans de jutjar a algú has d'investigar les circumstàncies que han fet que emigrés”. I demana a la gent que “no creguin tot el que els ofereixen les xarxes socials”.
Fodai, del Senegal, fa una fotografia en la qual un dels seus companys apareix al carrer de nit cobert amb una gorra i com a alternativa a un peu de foto sensacionalista, senzillament descriu el que veu: “Fa una nit molt bonica. Un noi de Piferrer aixeca el dit. Aquesta nit hi ha molta llum, a la dreta hi ha un arbre”.
COMPARTIR LA CULTURA DE LA PROTECCIÓ
“Per què la gent a Espanya té por dels infants i adolescents dels centres?”, pregunta en Kamal. Tant ell com els seus companys, en realitzar les fotografies, s'asseguren de protegir la identitat dels qui hi apareixen. Un requisit necessari amb les imatges de tots els nens, nenes i adolescents, especialment amb els qui han estat víctimes del tràfic de persones i la violència.
En una societat on prevalen les imatges, l'absència de rostres de menors contribueix de vegades a ignorar la història que hi ha al darrere de cadascun d'ells. Amb aquesta exposició, els joves passen de ser merament fotografiats a ser els fotògrafs de la seva pròpia realitat. Hi ha veritables referents positius en ells i aquesta exposició vol posar-ho en relleu.
Per pal·liar la por a allò desconegut, l’Omar ens explica: “Els immigrants no vénen a Espanya per robar o fer mal. Un noi migrant és aquell que ha deixat el seu país per buscar oportunitats que no allà no tenim; per buscar un futur, estudiar i treballar ajudant a la nostra família, ja que al nostre país gairebé no tenen cap ajut.”
INCLUSIÓ SENSE RENUNCIAR A L'ORIGEN
“Som tres nois que venim de Molins de Rei. Cada dia ens llevem a les 6 del matí per resar, dutxar-nos i esmorzar per venir al curs de castellà, esport, oci a la tarda, recollir mòbils per a classes de català i dormir”. “Em dic Adil, tinc 17 anys, m’agrada treballar arreglant mòbils”.
En Mimun també va venir des d'Algèria en pastera. Es va perdre al mar i després de 18 hores, es va adonar que, en comptes d'arribar a Espanya, s'havien desviat al Marroc. L'alegria més gran de la seva vida va ser arribar viu a una platja d'Almeria.
El seu amic Yassir prefereix no recordar el seu trajecte, però algun dia vol tornar: “Primer els papers, i després anirem a veure com està la nostra mare”.
EL DRET A VIURE EN PAU
En Samuel explica que a Ghana anava amb la seva família al cinema a veure el futbol. Escollien el Barça o el Madrid, i tota la sala junta cridava “guanyarem!”. Associa aquest record a la seva decisió de venir a Barcelona. Quan el seu pare va morir, la seva família va quedar-se sense recursos. “Vaig agafar un avió al Marroc. Després d'un temps, em vaig traslladar a Algèria. Per arribar a Itàlia, vaig passar per Líbia, on em vaig trobar la guerra. Les granades esclataven al meu costat, o em despertava el so d'un edifici desplomant-se. Vaig veure gent que tenia les mans, les cames i els ulls destruïts”.
“Aquí em sento normal perquè parlo amb tothom. Vaig al gimnàs dues vegades al dia. Tothom necessita oportunitats, una educació, contribuït en alguna cosa. Li ensenyo Küng Fu a un noi del Pakistan, tinc què menjar i després em relaxo”.
L’ÈXIT DE SOBREVIURE
A l’Ali, que té 18 anys i ve del Marroc, no li venen al cap èxits per compartir. Algú explica que un dels seus companys, que estudia en un institut amb nois que no són del centre, és el primer de la seva classe. “Jo vaig estudiar, però no vaig aconseguir treure’m el títol”.
Les educadores del taller li pregunten quantes ciutats d’arreu de l’Estat coneix: “Des del Marroc vaig passar per moltes parts: Melilla, Cadis, Màlaga, Almeria, València i després aquí, Barcelona”. “I quants nois de la teva edat han fet tot això sols?”, li pregunten, i en Ali recorda que és un supervivent: “Ah, sí, és que no és una cosa fàcil. I sense la companyia dels pares. He après moltes coses. És veritat, ara ho recordo, a vegades se'ns oblida”.
*S'han utilitzat noms ficticis
